CR 12.07 Eina | caminaires2

Crònica i Dades

Crònica sortida 12-07-17

a la Vall d'Eina

(Alta Cerdanya-Catalunya Nord)

Guifré Gol

D’acord amb l'última crònica, (sic)

"Es proposa que la propera i darrera sortida d’aquest curs, 12 de juliol, es faci a la Vall d’Eina. Està previst sortir de Badalona a les 6,00 h. de la matinada. Ens trobarem amb l’Oriol a Guardiola de Berguedà sense precisar l’hora.”, amb el reforç de la cadena de correus iniciada per el MH Josep Ramon, (sic) “Si no hi ha penediment al respecte el proper dimecres dia 12 farem la darrera sortida de la temporada i, segons es va dir, serà a la Vall d'Eina, a la Catalunya Nord, sortint a les 6:00 AM des de Badalona ... per el desdejuni faré un coc amb cireres, ep! si en trobo de picotes, al punt de maduració adient i de un calibre acceptable...”

i confirmat per la resta de Caminaires, avui, 12 de juliol de 2017, anirem a la Vall d’Eina (Regió Llenguadoc – Rosselló).

6,00 h Els tres cotxes designats per en Pep (és molt honorable, però m’estalviaré la feina d’escriure-ho a partir d’ara), els Mercedes, Nissan i Mercedes, d'en Ciu, del mite i d'en Pep, respectivament, ja estan aparcats davant del Museu de Badalona. En mite se n'adona que no ha agafat el barret que l’ha de protegir del rigors solars tan freqüents en aquestes dates i fa un esprint (bé, ell així ho creu) cap a casa seva per recuperar el freturat capell.

6,05 h Sortim tard perquè el mite triga una mica a tornar i, a més, sense barret; diu que no l’ha trobat i, per tant, allò “de tants caps tants barrets” sembla que no es podrà complir. Ara bé, va sense barret, però no ha oblidat el cafè!

7,18 h Després d’una conducció plàcida i sense cap volta turística fora de programa, en Ciu, l’avantguarda del l’expedició, arriba a la plaça de l’església de Guardiola de Bergadà, on troba l’expectant Oriol que, com a premi, li proporciona un “teletac” que li permetrà anar i tornar pel túnel del Cadí sense pagar ni cinc de peatge.

7,23 h Arriben les “andròmines amb rodes” d’en Guifré i d’en Pep, i també se’ls facilita via franca per l'esmenta't túnel.

7,28 h Complaguts per l'estalvi pecuniari marxem en direcció a Llívia i a continuació cap a Eina.

8,17 h Arribem a Eina sense novetat i aparquem els vehicles en una esplanada de les afores. És el moment esperat del cafè proveït per el fabulós enginy que sol portar en Guifré. Aquesta vegada no ha oblidat res i fruïm el saborós beuratge amb el coc de cireres (picotes al punt de maduració adient) i les pameles i trepins a les quals en Marcel ens ha aviciat. És del tot necessari reflectir la remarcable qualitat dels gots de cafè que permeten assaborir-lo sense cap risc de cremades en els apèndixs digitals, així com, les mesurades culleretes que faciliten el remenat del sucre amb absoluta eficiència i comoditat. Vaja, no hi ha cap motiu per enyorar els migrats gotets i els bastonets de plàstic que sol subministrar el cafeter (?) “titular”. Per arrodonir-ho el Whisky Ballantines d’en Jordi P sembla maridar-hi a la perfecció. En resum, EXCEL·LENT!

8,45 h Refets, iniciem la caminada. Resulten notables l'esperit de sacrifici i generositat d'en Pep que, dotat d'una densa i envejable cabellera, ha cedit desinteressadament la seva esfilagarsada gorra vermella al desprotegit mite per tal d'evitar-li cremades a la closca de vés a saber quin grau.

9,05 h El dia és esplèndid i, segons l'Oriol, el trajecte planer. He dit planer? No, i ara. No puc estar-hi més en desacord, malgrat l'abast del coneixement muntanyenc (i vallenc) del nostre benvolgut guia. El camí, també conegut com camí de Núria, se'ns promet ple de flors i plantes medicinals i aromàtiques. Uns prats inicials ens endinsen de seguida en el bosc de pi negre de Quer on la pista, ara molt pedregosa, s’estreny i s'enfila decididament.

10,40 h En aquesta darrera pujada, en Joan intenta emular les ocasionals fretures de l'ínclit geòleg i s’aparta del grup per tal d'alleujar el seu còlon a cobert de mirades no desitjades. Aquesta vegada la deessa Fortuna no li ha estat favorable, perquè ha tingut el poc encert de triar un indret al costat del camí on una munió de francesos ha fet cua per comprovar el fet cultural del "caganer català", en viu i en directe, sense necessitat d'esperar el pessebre de Nadal. No han transcendit els comentaris perquè eren en francès i en veu baixa, això sí, segons l'actor principal, la qualitat del producte resultant no ha arribat al Bristol 3 amb l'agreujant de què la urgència de la situació l'ha forçat a saltar-se l'1, aspecte que ha compensat més endavant.

Arriba l'hora de les mocions.

En Pep ja ens ha avisat que la seva (moció) portaria cua. Proposa que els que no han fallat a cap sortida (Joan, Guifré, Josep Ramon i Pep) avui no paguin el seu dinar i ho facin, a compte d'ells, la resta dels presents i absents. La polèmica està garantida i resulta abrandada. Al final no s’accepta perquè tan sols hi ha quatre vots favorables. Algú que ha volgut mantenir-se en l'anonimat proposa que sigui en Narcís qui es faci càrrec de tota la despesa. Quedem a l'espera de l'opinió del malgratenc.

Ara és en Guifré qui pren la paraula. Fa palesa l'evident decadència física soferta pel nostre guia en les darreres sortides. Si abans era el primer del grup i airosament indicava la ruta a seguir amb determinació, donant exemple a la resta, ara, que ha fet panxeta, es situa a la meitat o cap el final del grup amb el pretext de fer fotografies deixant desemparats als caminaires capdavanters que ben sovint es veuen abocats a involuntàries marrades. L'Oriol no sembla haver rebut de bon grat el mesurat i constructiu comentari del mite i l'ha desafiat a fer una cursa pedestre "quan, com i on vulgui". A continuació, ja molt més assossegat, ha proposat ser ell qui faci la crònica de la propera sortida i que sigui el mite qui la planifiqui. El mite, que és un perfecte cavaller, ha acceptat el repte. Testimonis malfiats auguren que aquest intercanvi de rols serà el primer i l'únic aventurant un fracàs absolut de l'experiència.

Repeteix en Guifré. Ara fa esment a la sentència llatina "tempus fugit". Amb tot el degut respecte, manifesta que la figura del MHP és única i irrepetible, però els anys no passen debades i cal tenir un recanvi adequat per substituir-lo. Fent memòria d'aquell que "lo dejó todo atado y bien atado", suggereix que fora un encert que el respectadíssim MHP fes, ell mateix, el nomenament d'entre els seus acòlits més llagoters. Mentre això passa en Guifré encara no s'ha acabat el bistec.

Insisteix el mite per darrera vegada, afortunadament, i proposa que en l'enquesta d'en Ciu sobre "l’excursió, el cafè i el dinar", quan faci referència al cafè tingui en consideració més variables, com poden ser el gust, la presentació del servei, la comoditat i la qualitat dels adminicles. A més, la crònica haurà de fer especial ressò del resultat final de la valoració. En Ciu en pren nota i veurem què en resulta de tot això. Doncs, aquí la teniu:

10,15 h El president, que potser està avorrit, s’entesta a fer una gràcil tombarella i en Marcel, que sempre vol quedar bé amb tothom, també s'afegeix a la coreografia. La llei de la gravitació universal imposa que els cossos s'atreguin amb una força (en aquest cas el pes) directament proporcional al producte de les seves masses. En aquesta ocasió la teoria es compleix escrupolosament i el MHP presenta una rascada i un blau a la cuixa mentre que el corista tan sols una rascadeta. Per sort res de consideració.

Una mica més amunt, la pista ja és més planera i seguint el vesant dret del riu (d'Eina) veiem el curs d’un canal de regatge anomenat Mas Rondola. La vall, plena de vegetació, es va estrenyent i augmenta el pendent fins aparèixer el primer prat, el Pla de l'Orri amb una rònega cabana a l'altra costat del riu. A continuació cal superar un petit turó.

13,55 h Arribem als cotxes, toaleta i vermut d’en Joan. Res de nou, a no ser el to amenaçador amb que l'hoste comunica al mite que és l'últim got de plàstic que li queda i, per tant, si vol seguir bevent la clara amb got se l'haurà de portar (el got). Al decebut mite gairebé li salten les llàgrimes.

14,15 h Marxem cap a Puigcerdà per Lló, però arribem a un indret on ens indiquen que un camió bloqueja la carretera. Fem mitja volta i ara són uns motoristes uniformats els que ens indiquen que hem d'anar pel coll de la Perxa, (sembla que una cursa esportiva és la responsable d'aquest darrer desviament) per tal de prendre la carretera de Montlluís a Sallagosa. Itinerari destacable perquè el de Saldes, en el més pur estil "soldevilesc", ha fet un monòleg sobre les trobades d'acordionistes diatònics i cromàtics. Els soferts oïdors ens hem assabentat de les ferotges lluites entre uns i altres intèrprets, tan sols comparables a les que mantenen els ciclistes de carretera i de muntanya. Com que el trajecte és curt ho hem suportat amb absolut estoïcisme i sense greus conseqüències.

14,50 h Ja som a l’aparcament subterrani de Puigcerdà on en Joan increpa al vigilant recordant-li que una vegada que hi tenia el cotxe aparcat va haver de passar un dolorós calvari per poder entrar al recinte i recuperar-lo. La memòria del nostre company és un prodigi de la natura. Finalment, no arriben a les mans i plegats anem cap al restaurant Kennedy. Aquest cop no hi ha constància gràfica del menú, segurament perquè en Josep Ramon te el cap a un altre lloc, sigui perquè es la darrera sortida de la temporada o perquè pensa en terres llunyanes d'ultramar. Així de memòria, mes o menys, això es el que ens ofereixen:

Menú primers Gaspatxo, amanida, embotits de la Cerdanya, etc, etc

Segons: paella mar i muntanya, galtes, peus de poc, canelons de bolets, etc.

Postres: Pudding, flam amb púding, gelats, carpaccio de pinya caramelitzada, etc.

Com que el 20 de juny en Jordi P. en va fer 73, ens obsequia amb cava i li cantem “la festa va per tu” per tal brindar per la seva salut i desitjar-li una llarga existència.

Cedit pel reputadíssim centre geogràfic JSB

Esplanada on aparquem

Desdejuni a punt

Gots de qualitat

Camí que s'enfila

Travessant el bosc de pi negre

Molt pedregós

Seguint el riu Eina

Superant un turó

Caganer català sense barretina

10,50 h Després de coronar amb brillantor el turó esmentat, el camí torna a ser planer i podem observar un petit sal d'aigua just a sota d'on caminem. Fem l’aturada per fer un mos i ni bóta, ni xocolata. INTOLERABLE! La decadència dels compromisos comença ha ser ostensible.

11,00 h Marxem de nou vall amunt. Ara podem contemplar florits alguns matolls de neret cosa que fins aquest moment ens havia estat negada. Ben segur que "la Vallée des Fleurs", tal com l'anomenen alguns rètols, s'ha de contemplar els mesos de maig i juny per justificar-ne l'apel·latiu.

11,25 h Passem per la gran cascada i seguim amunt.

11,30 h Fem el cim d’un petit turó (2.215 m) i com que el camí segueix encara més costerut deixem la vall de la Beguda per un altra dia.

Matoll de neret

Al cim d'un petit turó (2.2.15m)

11,35 h Mitja volta i repetim el mateix camí, ara de tornada.

11,45 h Fem la primera fotografia del grup.

12,15 h El rerefons de la cascada convida a l'esforça't Josep Ramon a fer equilibris per tornar a retratar el grup. L'afany del reporter gràfic li provoca una revinclada al peu que pel seu gest li ha d'haver fet mal. Mentre desfem el camí, aquest cronista entusiasmat amb la engrescadora conversa que li ofereix l'Alfons, gairebé passa per alt que en els boscos de pi negre hi ha nombrosos bedolls que il·luminen de blanc el paisatge.

Ara és en Jordi P qui pren el torn de paraula reclamant que cal fixar una data per a la primera sortida després de l'estiu. S’aprova que sigui el 20 de setembre.

També es parla del dinar amb les contràries. Hi ha qui proposa que es faci cada dos anys. Com sol passar darrerament no s'arriba a cap conclusió definitiva tot i el suggeriment d'una veu anònima que proposa que es faci a can Narcís. El silenci més absolut.

En Pep fa comptes i sortim a 20€ i diu que guarda diners de “romanent”

Ens porten un "txupit" que aquesta vegada és de franc!

17,05 h Pugem als cotxes i cap a casa.

19,10 h Hi ha qui arriba a Badalona. Altres ho fan més tard.

Fins la propera!